Es denomina fotograma (en anglès, frame) és cadascuna de les imatges impreses en un paper, la pel·lícula fotogràfica és capturada per una càmera d'alta resolució i velocitat per tenir una seqüència exacta.
Quan una seqüència de fotogrames és visualitzada d'acord a una determinada freqüència d'imatges per segon s'aconsegueix generar la sensació de moviment en l'espectador. La fórmula d'aquesta freqüència és la següent:
S'expressa en fotogrames per segon (en anglès frames per second i abreujat fps) o en hertzs (Hz). Per aconseguir que el sistema visual humà vegi moviment ha de tenir-se en compte que:
Les freqüències de fotograma d'alguns dels sistemes més coneguts són les següents:
Contingut |
Els fotogrames poden fins i tot registrar-se sense una càmera, col·locant objectes sobre un material sensible (paper o pel·lícula) i fent una exposició amb la ampliadora (rayogramas); quan aquesta s'encén projecta una sèrie d'ombres que es reprodueixen en el paper i donen lloc a la imatge. Els objectes opacs apareixen nítidament definits; els semitransparentes es registren en tons de gris que depenen del seu grau d'opacitat. Els fotogrames són cadascuna de les impressions realitzades en una pel·lícula mitjançant l'entrada de llum a una càmera, regulada amb un obturador. Quan la pel·lícula és revelada, els fotogrames poden projectar-se sobre paper per obtenir així una fotografia o foto.
Per veure un film cinemamatográfico es requereix que els fotogrames siguin projectats una cadència de 24 per segon, així produeixen la il·lusió de moviment. Això és a causa que la successió tan veloç d'imatges bloqueja la capacitat del cervell de veure-les com fotografias separades. Aquesta persistència en la visió fa que el cervell barregi aquestes imatges donant la sensació de moviment natural.
Existeixen dos formats d'impressió en les pel·lícules i es coneixen com flat i scope. La diferència entre cadascun és fàcil d'apreciar. Els dos formats estan gravats en les cintes mateixes; que són de trenta-cinc mil·límetres. Dins de cada cinta, en dividir els 24 quadres d'un segon de filmació, s'ha de mesurar per leap´s, que són els petits orificis que té la cinta als costats. Els leap's serveixen perquè el projector pugui transportar la cinta amb la imatge i es produeixi el moviment.
El fotmato flat aquesta gravat en la cinta però en l'espai que correspon als 4 leaps, la imatge abasta dues de manera que la imatge mostra un espai negre entre imatge i imatge, permetent que quan es veu el fotograma sense moviment la imatge es veu clara i de grandària proporcionada, però quan és projectada es veu en pantalla com una imatge quadrada.
El format scope és més distorsionat en el fotograma sense moviment, ja que la imatge que es grava en el fotograma té menys espai entre una i una altra. La imatge d'aquest tipus de format aquesta molt junta i es veu allargada i en projectar-se la imatge es veu en forma rectangular a les sales de cinema.
La mesura d'un fotograma de retis de pel·lícula varia depenent del format d'aquesta. En el format d'afeccionat més petit de 8 mm, és aproximadament 4,8 x 3,5 mm. Mentre que en el format IMAX és tan gran com 69,6 x 48,5 mm. Com més gran és el fotograma, més aguda resulta la imatge sobre la pantalla de projecció.
Les freqüències utilitzades per a la successió dels fotogrames van en relació a la freqüència del corrent elèctric usat a les diferents regions del món. A Europa, el Con Sud americà, Australasia i d'altres zones del món és de 50 Hz, és a dir el doble de la freqüència de la televisió que és de 25 fotogrames cada segon o, la qual cosa és el mateix, 25 Hz. A EUA i Japó és de 60 Hz, el doble de la freqüència de la televisió que és de 30 fotogrames cada segon o, la qual cosa és pràcticament el mateix, 29,98 Hz.